Estimat Àdam. Ha arribat novament l’estiu acompanyat de
sentiments d’alegria i il·lusió per la majoria de la gent, però no per a mi. No
és el primer estiu sense la teva presencia física però no puc dir que es
presenti millor que l’anterior, l’any passat encara estava com en un mal son
però ara sóc conscient de la realitat, tu no estàs i no tornaràs. En aquesta època
se’m fa molt dur veure tots aquests
moments en que sé que tu estaries feliç : al casal que tant t’agradava anar amb
els teus amics a fer tennis, piscina, jocs ... la platja a on anàvem a pescar a
les roques peixos per posar-los en una galleda i després deixar-los anar ...
les vacances per anar a algun lloc tots quatre... els gelats... les festes ...
tantes i tantes coses que ara veig que fan els altres nens i tu no pots fer. Que injust!
Hem marxat uns dies per primera vegada tots tres sols, ha
sigut tant dur!. Tot em recorda a tu, no hi ha hagut ni un segon del dia que no
et tingues al meu cap. Cada cosa que he vist o he fet, he pensat en tu: això li
agradaria al meu nen, ara l’Àdam faria això, ara l’Àdam diria això, ara l’Àdam,
l’Àdam, l’Àdam... és com una obsessió, et tinc tant present en tot moment, no
hi ha res que no em recordi a tu. Fill meu t’enyoro tant! L’únic consol que tinc és que a la Míriam li
han agradat les vacances, tot i que ella també t’ha trobat a faltar, pobreta em deia : mama,
si l’Àdam estigués aquí li agradaria molt i seria més divertit. Això
encara em trenca més el cor, perquè jo puc suportar el meu patiment però no el
seu.
Fill meu donam forces per poder viure serenament aquest
estiu, per somriure quan vull plorar, per semblar feliç quan per dintre estic
destrossada, per sortir quan l’únic que
vull es estar tranquil.la a casa, per disminuir aquesta ràbia, per
poder anar adaptant-me a aquesta nova vida que m’ha tocat viure sense tu
físicament.
T’ enyoro i t’estimo molt nino meu.
